Qui no vol veure, cluca els ulls

Tremola de por, mortificat. Com és que has vingut?, li pregunta estrenyat. La Marta li endevina la decepció en la sorpresa.

Tenia ganes de veure't, diu en un murmuri humiliat. Veu com (...)  s'ensorra allá davant. Tinc feina li diu amb un fil de veu.

Per què ara?,Marta, pensa, per què t'acostas ara precisament, que voldria que fossis més lluny que mai, perquè la teva fredor em justifiqués i la teva absència em carregués de raó?.

Ja no puc tornar enrera. Em moro de desig, del desig que tu no m'has alimentat tots aquets anys.

Deixa'm anar,Marta, i no em carreguis la culpa.

Deixa'm anar.

La Marta llegeix en el silenci la súplica del seu home i el perill que porta escrit als ulls.

Li treu a poc a poc un cabell de l'abric.

La veu li tremola. Vindràs tard?, li pregunta.(....) se li acosta i l'abraça amb compassió. La Marta comprèn.

L'àngel del vespre-Maria Mercè Roca
Llibre llegit anit d'una tirada