jueves, 4 de octubre de 2012

En vía muerta



A hores d'ara, una ja no espera que passin trens.Ni tan sols tinc ganes que ningú pugi o baixi a la meva estació.Només en  veure l'anar i venir de la quantitat de ferralla i algun que altre descarrilament, la veritat és que tinc prou i em sobra, no cal tenir ànima de suïcida, sigui que m'agafi de veritat, desprevinguda i amb els peus a les vies.
Més aviat em ve de gust deixar a l'andana la quantitat de motxilles i maletes alienes que vaig arrossegant des de temps.
Que cadascú es faci responsable del seu equipatge, ja som prou grans com per haver d'anar carregats sempre de paràsits.

Fotografia de : Steve Hanks
Escuchando: Que sabes tú-Moncho-

¿Que sabes tú lo que es sufrir por un cariño? 
¿Que sabes tú lo que es llorar igual que un niño? 
¿Que sabes tú lo que es pasar la noche en vela? 
¿Que sabes tú lo que es querer sin que te quieran? 


4 comentarios:

Pakiba dijo...

Marta es ben britat el que dius, ja son grans per carregat en motxiles plenes de - moltes vegades de toxos que no en aportan res-, per tan mira que les que vinguin siguin plenas de felicitat.

Un fort petó, guapa.

joan gasull dijo...

que cadascú es porti la seva creu

Ariadna dijo...

Simplonatos i carallots! Cadascú amb el que li toca! O no, Martona?

en las nubes dijo...

Llora todo lo que tengas que llorar para que tu risa sea después más fuerte :)